QUÈ DEUEN SOMIAR ELS ELEFANTS?

Què deuen somiar els elefants?

Els elefants són uns éssers biològicament meravellosos. A l’estiu, quan fa molta calor, mouen les orelles com un ventall de manera que refresquen la sang que hi passa per aquella part ampla i prima del seu cos i així es refresquen i estalvien un munt en la factura d’aire condicionat. Se salten l’encariment d’aquesta energia tan mal planificadada a casa nostra.

S’ha parlat força de la seva longevitat, però una de les coses més meravelloses que els caracteritza és la seva trompa, una projecció del nas que és molt més que un nas. La trompa d’un elefant té uns cent mil músculs i és una extremitat de dos dits gairebé tan destra com la nostra mà, però amb molta més força. Una de les coses que pot fer un elefant i que els humans no podem fer és fer-la servir de dutxa. Els elefants són amants del bany com nosaltres, xuclen amb els dos metres de trompa l’aigua que necessiten i es ruixen.

Sovint he somiat com pot ser això de xuclar dos metres d’aigua; ha de proporcionar la mena de divertiment que proporciona xuclar un refresc amb palleta, però amb una palleta vint vegades més llarga que les que es fan servir als nostres bars, és a dir, una delícia de joc per a qualsevol nen o nena...

Els elefants també tenen una memòria prodigiosa. tot sembla indicar que més llarga en el record que la nostra. Quan un elefant mor en un lloc, sempre que hi passen, encara que hagi transcorregut molt de temps, s’hi aturen i fan una mena de moviments que demostren que recorden l’elefant difunt, també n’acaronen els ossos amb delicadesa i enyorança, la qual cosa ens indica que tenen sentiments a més de dir-nos el que ja sabem, que són éssers intel·ligents. Poden estimar i enyorar companyes i companys que no han vist durant vint o trenta anys i s’abracen emotivament quan els retroben. Això també ens fa saber que reconeixen els altres tot i els canvis de l’edat, com ens passa a nosaltres.

Un dels misteris més apassionants dels elefants és el dels cementiris. Sovint trobem els seus esquelets agrupats prop de cursos d’aigua. Segurament, de la mateixa manera que nosaltres busquem l’aigua termal per alleujar els nostres mals, ells són conscients dels beneficis de l’aigua i la busquen per alleujar-se i hi moren a prop. Si al Vallès Oriental hi hagués elefants els trobaríem prop de Caldes de Montbui, la Garriga, el riu Tenes  o la presa que hi ha al nord de Cànoves. És possible, per la mena de rituals d’aturada que realitzen els elefants vius davant dels esquelets dels elefants morts, que siguin perfectament conscients de la mort. I ara que sabem que no som pas els únics animals de la creació que tenim llenguatge verbal, ja que dofins i balenes també en tenen, ni llenguatge gestual, ja que els llops també en tenen, els elefants ens qüestionen amb la seva pausada còrpora el mite que ens quedava: que allò que ens diferencia i ens situa per damunt de les altres espècies és la idea conscient de la mort. No en podem tenir encara una certesa total, però un ésser que vetlla el cadàver és obvi que se situa, sigui com sigui, en un inqüestionable nivell d’humanitat, una humanitat que els prejudicis religiosos de molts segles ens feien creure erròniament que ens era exclusiva de la nostra espècie. Els elefants visiten els seus morts periòdicament, celebren el totsants més sovint que nosaltres. Primer es queden quiets i en silenci, com fem nosaltres en un enterrament, després s’hi apropen i els acaronen, com fem nosaltres quan ens acomiadem de les persones estimades..

Què deuen somiar els elefants? Sempre m’ho he preguntat. La meva màxima utopia de safari és transformar-me en dofí, balena, llop, ós o elefant per unes hores i saber com senten, en què pensen i què somien. Ara n’hi ha un de Botswana que ja no somia. Vés per on algú li va engegar una escopetada i el va esterracar. De fet són uns quants els elefants que deixen de somiar cada any, perquè la caça del paquiderm és permesa en aquell país, En cosa de segons un caçador pot acabar amb una vida prodigiosa i a Botswana això és legalment possible i fins i tot es paga amb bastants milers d’euros. 

Els éssers humans ens caracteritzem per la nostra intel·ligència creativa i la capacitat de crear coses amb les mans. Els elefants o els dofins potser haurien creat coses igualment prodigioses si haguessin tingut tants dits com nosaltres, però els dits dels elefants són a massa gruixuts i els dofins tenen aletes... Així que no coneixerem mai les fantasioses ciutats subaquàtiques o de la sabana que podrien haver creat els uns i els altres si l’evolució hagués anat d’una altra manera. 

Els caçadors són intel·ligents, perquè són humans. Ara bé, si un caçador per plaer es parés un moment a veure com la mare d’un elefant acarona el seu fill d’una manera perfectament humana, què li diria el cor? Dispararia? La seva sensibilitat seria la mateixa que quan es fa la foto amb posat orgullós davant de l’animal abatut? No ho puc pas dir perquè no sóc caçador, però sí que puc dir que val la pena, quan la vista ens queda fixada en un punt de mira, d’aixecar una mica el cap i obrir-la per observar amb una altra mirada de manera ben ampla. Cal tenir sempre més d’una mirada a més de la pròpia i natural i fer l’esforç difícil de situar els nostres ulls al cor de l’altre. Si ho féssim el món seria un lloc més bonic i l’horror, aquest horror que ens destorba i ens pertorba,  no seria una cosa tan sovintejada i reiterada.

Josep-Francesc Delgado

josepfrancescd@rouredecanroca.cat